Records d'Avis

Aquesta nena podria ser JO
En aquella època, les fotos eren en blanc i negre
Mira si en fa d'anys!!

Què contenta estic que hagis vingut! Avui sí que estic ben baldada, sort en tenim de les rentadores, perquè encara me’n recordo dels farts de rentar que em vaig fer quan era una nena! A les notícies, algunes parlen dels maltractaments als avis i als infants, que si abusos, que si són explotats mentre cusen bambes, pilotes i tantes altres coses... Ep! que jo tampoc hi estic d’acord amb això, eh? però, és que penso tantes vegades en les monges d’aquell hospital! Sota un cobert d’uralita que hi havia al jardí, i perquè pogués arribar al safareig, em van posar una banqueta, i així les podia ajudar a rentar tota la roba de l’hospital a aquelles germanes que de tan velles, ja no tenien prou força a les mans.

Ma plena de panellons
Aquests encara es poden aguantar,
no s'han reventat

Sí, ja em pots mirar, ja! sí en vaig passar de fred a l’hivern refregant amb aquells dits plens de penellons. Mentrestant el meu pare els arreglava el jardí i la mare feia feines en una de les casas benestant, on les monges l’havien recomanada.

Sort en vaig tenir del doctor Vives, que un bon dia va decidir entrar per la part del darrera del jardí. Hauries d’haver vist la cara que va fer en mirar-me les mans amb els penellons rebentats mentre rentava. Li va clavar una esbroncada a sor Concepció! Em va baixar de la banqueta d’una revolada i, gairebé arrossegant-me, em va dur fins la seva consulta. Allà, recordo que em va desinfectar bé tot aquell mal i em va embenar els dits. Què feia jo mentrestant, dius? Doncs, que vols que fes, plorar i dir-li que no podria  ajudar els meus pares amb aquelles benes que no em permetrien rentar, i ell seriós com mai n’he vist un altre, en va preguntar quants anys tenia i jo, entre sanglots, li vaig dir onze, i ell encara més enfurismat, va fer sonar la campaneta que tenia sobre la taula. De seguida va aparèixer una monja vestida de blanc a qui el doctor li va demanar que avisés immediatament a la mare superiora.

Els vestits que portavem, Avui es veuen antics
pero per les tècniques que teniem,
la nostra feina era de la mateixa qualitat
que les d'ara

Han passat tants anys des d’aleshores..., gràcies a ell, però, vaig poder ser infermera; sí, encara se’m poden veure les marques als dits! Ara quan sento les notícies d’aquests pobres nens treballadors, em torno més humil, ja que a la meva edat és gairebé l’única cosa que puc fer.

Què poc canvien les coses, no trobes?

Carme AFOPA