diumenge, 19 de juliol del 2020

Cultura i desconfinament


Si mirem aquesta diana
Només la fletxa verda ha guanyat.
Però les altres dues no han perdut del tot.
Les que han perdut no estan ni en la foto.
Aquest és el nostre cas
Quan hem arribar a perdre amb aquest confinament !!!.

I potser també quan hem pogut guanyar si hem estat reflexius amb aquesta pandèmia.

Uns dels pilars importants per a mi ha estat el perdre contacta amb tot el que envolta la cultura, sigui del tipus que sigui. La tancada d’espectacles, cines, teatres i concerts, les exposicions, els museus i tots els esdeveniments de carrer que la nostra societat està curulla  i que han estat escombrades de les nostres places.

Diuen que la por guarda la vinya.
Molta gent gran tenim por.


Amb por,
la recuperació serà més lenta 
I ara hem de posar altre cop les màquines em marxa. I crec que això ens costarà. En primer lloc perquè molts de nosaltres encara tenim por. Una por no molt oberta però que si que plana en el nostre interior. Desprès de tots els missatges de precaucions, normes, i les estadístiques fatídiques diàries sobre la quantitat de morts, els programes de divulgació de lo malament que un està a les UCI i sobre tot jo, que sóc un home de més de 70 anys, i que tothom  ens  diu que tenim la majoria de números per la rifa del virus. I és que ja comença a formar part de la meva vida, la mascareta, els guants, els gels desinfectants, el netejar-te les sabates amb un drap amb aigua i lleixiu, de dutxar-nos al entrar a casa.

Palau de la música
Quan tornarem a tenir ganes
de tornar-hi?
I amb aquest imponderables una miqueta neuròtics, no tinc cap ganes de comprar entrades per cap espectacle, tot i que en som grans consumidors amb la vida normal. Per a nosaltres, el anar a un concert o a un espectacle representava el deixar-se anar dels problemes diaris i poder gaudir del que ens mostraven els artistes. Però ara tot això ha quedat una miqueta apartat. Les entrades a les sales, les distancies a mantenir, el arribar al lloc, els gels, etc. Tot aquest seguit de rituals em fa de moment que el anar a un espectacle quedi aparcat per temps de més calma i seguretat.

Tant que costa arribar a ser un pianista,
i ara no poden actuar
I de veritat que em sap molt greu pels músics i les persones creadores  d’art que admiro i que sempre he estat un bon consumidor. Que sento la carestia econòmica pel que estan passant, però que jo crec que fins que no hi hagi una vacuna o anem perdent la por en lloc d’un gaudir, per a mi, seria un patir.

Tots volem tornar a omplir el Palau,
però,
quan ens veurem amb ànims de fer-ho?
I em sembla  perfecta que la gent tingui ganes de sortir i de veure espectacles, però amb el meu estat emocional actual, estic realment molt espantat per la possibilitat remota o no, de un nou rebrot d’aquesta pandèmia. I com que amb les informacions que rebem els pobres mortals, per un cantó tot es precaució i perill i per altres banda, tot es obertura i facilitats, realment jo no sé pas molts cops quin camí hem de seguir, saben que sóc persona de risc.

Tot passarà i tornarem a gaudir de les bones diversions.
Però hem d’esperar.

Salvador C.



1 comentari:

Miquel M. ha dit...

Certament que, com recomana en Salvador C., ens cal esperar a que la situació sanitària millori per poder recomençar la nostra vida normal, i mentrestant, paciència que, com diu la dita popular, és la mare de la ciència.