dilluns, 3 de maig de 2021

Viure en plenitud

Vista des del refugi del Gall Fer dels cims més alts
del Pallars Sobirà, amb els Encantats al fons. 

Som molts els lectors i lectores d'aquest bloc que malgrat haver superat, com valents escaladors, una respectable muntanya d’anys, seguim sentint-nos en forma per desenvelopar una bona activitat i per viure plenament immersos en la vida social, exercint els nostres drets, observant els nostres deures i compartint també amb tothom els èxits i els fracassos, els neguits i les vicissituds de cada dia. 

No som trastos vells

No volem que, per culpa nostra, es pugui dir mai, com a vegades s'ha suggerit de forma inadequada, que les persones grans que han superat un cert nivell d’edat, ja estan descatalogades. És molt poc seriós que se'ns vulgui comparar, encara que només sigui irònicament, amb una rentadora o una secadora obsoletes. 

Nosaltres seguim funcionant normalment,
però una mica més tranquils que aquestes noies.

Nosaltres seguim funcionant perfectament i tenim la ferma voluntat de continuar fent-ho, col·laborant activament en el millorament de la nostra societat. És cert que ja hem ingressat al privilegiat club de les persones grans, però tenim el ferm propòsit de seguir dins el grup de les persones actives, i ben actives. 

La mandra de les cigonyes en portar nens i nenes al món
és una de les vàries causes que han fet que les persones grans
siguem un 20% de la població.

Som gairebé un 20% de la població, els que hem entrat a formar part del selecte club de sèniors, degut principalment a dues causes: una de positiva, la major esperança de vida, i una altra que no ho és tant, la disminució de la natalitat. Les cigonyes s'han tornat molt mandroses i cada vegada porten menys nens i nenes a casa nostra. 

Molts de nosaltres vàrem participar
en la Convenció de les veus de les persones grans del 19
i esperem fer-ho al del 23
A Barcelona, les persones grans hi tenim una representació molt important, i això encara ens obliga més a ser presents i actius en les diverses activitats de la vida social. No volem que ningú ens pugui qualificar mai de cafeteres descatalogades. 
Gràcies a la vacunació, podem viure el dia a dia amb plenitud
i el convenciment que veurem el futur.

Per això ens cal saber viure intensament, i amb il·lusió, el moment present, la realitat de cada dia, per complicada que sigui i per virus malignes que ens amenacin. El passat, com el seu nom indica, ja no hi és, i el futur encara ha de venir. Ens cal viure en plenitud el minut d'ara, la realitat de cada dia. I això ho podem fer de diverses maneres.                                                    

NO volem ser un vagó de tren
que espera que una màquina el porti on vulgui.
                        

Una forma una mica trista seria fer-ho com un vagó de tren, al que arrosseguen i porten allà on volen, de una estació a l'altra, mentre la màquina el va estirant. Però això no és agradable. És molt millor viure intensament cada moment, no com un vagó indolent, sinó com un satèl·lit que no para de giravoltar per l'espai, veient-ho tot des de dalt. 

Escrivint o preparant amb il·lusió el que farem avui

I aconseguirem fer-ho així, si sabem viure en plenitud la notícia del matí, la conversa del migdia, la lectura de la tarda, el record que ens ve a la memòria, la il·lusió que ens impulsa, el projecte previst per la setmana vinent. Ens cal viure en plenitud cada moment del dia, tal com se’ns presenta, sense que el triem, com en una tómbola, oberts a totes les realitats humanes, a l’atzar de la naturalesa que ens envolta, mentre gaudim de l‘agradable escalfor del sol primaveral d'aquests dies.

Conscients de l'entorn que tenim, hem d'esforçar-nos per saber trobar sempre, en tot i en tothom, algun motiu d'alegria, per malignes virus que encara ens amenacin.

Que no es pugui dir mai de nosaltres, ni en broma, que estem descatalogats.

 Miquel Mª

Nota

Ahir va ser el dia de la mare i en el seu homenatge, en Frederic ens va enviar aquets vers tan bonic, que per raons tècniques no s'ha pogut publicar fis ara


Avui, dia de la mare

els que ja no en tenim,

El record seu ens empara

 i sa absència ressentim.

 

Però als que mare no els falta

tots ells tenen la gran sort,

de poder fer-li a la galta

el més dolç petó.

 

Frederic