diumenge, 15 de maig del 2022

Solidaritat a mida

 

Tota la vida han existit camps de refugiats.

Segur que tota la vida el problema de la gent desplaçada per les guerres i desastres naturals ha estat el pa de cada dia. Però, al no disposar dels mitjans informació que per sort o desgràcia ara tenim, molts successos terribles ens passaven desapercebuts.

Ara tenim tota l'informació
i ho veiem tot.

Ara la cosa ha canviat, hi podem tenir informacions de tot el planeta al moment, i repetides fins que ens atipem. I per postres, algunes manipulades segons el color del mitjà que les propaga. Amb tot, sí que sabem la quantitat d’éssers humans que han hagut de deixar el seu habitatge i mitjans de subsistència, per anar a un altre país i amb la majoria de casos a  camps de refugiats.

L'estació de Sants és l'entrada habitual a Barcelona.
És el punt de trobada on els esperen els seus familiars.

Però ara a Europa tenim un conflicte que fa que persones diguem “properes” estan marxant dels seus pobles cap a llocs més segurs. I veus que les fronteres estan obertes de bat a bat per aquesta pobre gent, “de moment i gràcies a Déu”. Així i tot, aquests mateixos països no tenen cap mania a deixar desemparades persones també desplaçades d’altres ètnies i cultures, i en molts casos apallissades sense contemplacions. Espanya que no és exemple de acollida de refugiats, trenca tota mena de restriccions per rebre a la pobra gent d’Ucraïna. A mi em sembla perfecta, lloable i d’un sentit de dignitat en majúscula.

I d'aquests, qui se'n recorda?.

Però, sempre hi ha un però, costa d’entendre que altres éssers humans totalment abandonats a camps d’internament o mal vivint a les fronteres o al carrer, tenen les portes tancades a poder regularitzar la seva vida. Vull aclarir que amb aquest embolic hi estic jo mateix. Em pregunto, perquè ara estic aportant diners i ajudes a les persones d’aquest conflicte i fins hi tot algun servei de voluntariat, i poc m’ha importat el problema d’altres conflictes d’arreu del món.

Algú es recorda del Polisario?
donçs continua la seva guerra.

La paraula que em bé al cap és que són dels meus. Són semblants, religions, costums, manera de vestir, formes de viure, que s’ajusten a la meva manera de veure com ha de ser la societat. I als altres, no dic que no aporti algun cop diners per ajudes humanitàries, però poden passar mesos i mesos i ells continuen al seu lloc. Entenc que els polítics es belluguen amb interessos econòmics i logístics per decidir les actuacions. Uns si i a altres no. I jo també faig el mateix. I m’ha avergonyeixo per aquest fet. És allò que es diu, que el proper et fa sentir molt més solidari. Però no ho és tot. Refugiats a Grècia, marroquins i gent del Sàhara tampoc estan tan lluny, i sento molt dir-ho, que a mi no m’han preocupat tant.

Amb la ma al cor.

Posant-me la mà al cor i a la meva edat, amb tristesa he de dir que això és un clar sentiment de racisme. Disfressat dels mots que es vulgui, però racisme dur i pur.

I no estic gens content d’aquests sentiments contradictoris.

Salvador CM

1 comentari:

Anònim ha dit...

Yo tampoco Salva