Segur
que tota la vida el problema de la gent desplaçada per les guerres i desastres
naturals ha estat el pa de cada dia. Però, al no disposar dels mitjans
informació que per sort o desgràcia ara tenim, molts successos terribles ens passaven
desapercebuts.
Ara
la cosa ha canviat, hi podem tenir informacions de tot el planeta al moment, i
repetides fins que ens atipem. I per postres, algunes manipulades segons el
color del mitjà que les propaga. Amb tot, sí que sabem la quantitat d’éssers
humans que han hagut de deixar el seu habitatge i mitjans de subsistència, per
anar a un altre país i amb la majoria de casos a camps de refugiats.
Però
ara a Europa tenim un conflicte que fa que persones diguem “properes” estan
marxant dels seus pobles cap a llocs més segurs. I veus que les fronteres estan
obertes de bat a bat per aquesta pobre gent, “de moment i gràcies a Déu”. Així
i tot, aquests mateixos països no tenen cap mania a deixar desemparades
persones també desplaçades d’altres ètnies i cultures, i en molts casos apallissades
sense contemplacions. Espanya que no és exemple de acollida de refugiats,
trenca tota mena de restriccions per rebre a la pobra gent d’Ucraïna. A mi em
sembla perfecta, lloable i d’un sentit de dignitat en majúscula.
Però,
sempre hi ha un però, costa d’entendre que altres éssers humans totalment
abandonats a camps d’internament o mal vivint a les fronteres o al carrer,
tenen les portes tancades a poder regularitzar la seva vida. Vull aclarir que
amb aquest embolic hi estic jo mateix. Em pregunto, perquè ara estic aportant
diners i ajudes a les persones d’aquest conflicte i fins hi tot algun servei de
voluntariat, i poc m’ha importat el problema d’altres conflictes d’arreu del
món.
La
paraula que em bé al cap és que són dels meus. Són semblants, religions,
costums, manera de vestir, formes de viure, que s’ajusten a la meva manera de
veure com ha de ser la societat. I als altres, no dic que no aporti algun cop
diners per ajudes humanitàries, però poden passar mesos i mesos i ells continuen
al seu lloc. Entenc que els polítics es belluguen amb interessos econòmics i
logístics per decidir les actuacions. Uns si i a altres no. I jo també faig el
mateix. I m’ha avergonyeixo per aquest fet. És allò que es diu, que el proper
et fa sentir molt més solidari. Però no ho és tot. Refugiats a Grècia, marroquins
i gent del Sàhara tampoc estan tan lluny, i sento molt dir-ho, que a mi no
m’han preocupat tant.
Posant-me
la mà al cor i a la meva edat, amb tristesa he de dir que això és un clar sentiment
de racisme. Disfressat dels mots que es vulgui, però racisme dur i pur.
I no estic gens content d’aquests
sentiments contradictoris.
Salvador
CM
1 comentari:
Yo tampoco Salva
Publica un comentari a l'entrada