Les noves colònies

 

Vista d'una Colònia tèxtil al Llobregat.

Es veu al centre les naus industrials

i els demés edificis són serveis i habitatges.

A finals del segle XIX  i a principis del  XX, amb la revolució industrial a Catalunya, es van implantar a les fàbriques, principalment al món tèxtil, les colònies. Era un sistema patriarcal,  en què la massa obrera tenia assegurada l’habitatge i la feina, dintre d’un nucli tancat i molt estricte. L’amo era el Déu absolut i si no complies amb les normes, et podies trobar al carrer sense feina ni habitatge. Com tot, tenia els seus pros i contra.

Pel que expliquen

les fàbriques tèxtils japoneses, que funcionaven com a colònies,

però en menys cura per la forma de viure del treballadors.

A l’empresa on vaig  treballar, van venir uns japonesos a fer un estada temporal i em va sorprendre quan ens explicaven que a moltes de les seves fàbriques, adossades  al nucli fabril, hi havia com una mena de nínxol, just per un llit, on els treballadors hi vivien. Hi havia també uns llocs d’esbarjo, restaurant i zona esportiva, però tot dins del mateix nucli de fàbrica.

Platja de Salou, plena de turistes

Aquest any no estaran tant plenes,

ja que el personal no troba habitatges a preus

que puguin pagar amb el que guanyen.

Aquestes històries ara em  venen al cap, veient el greu problema que hi ha en el sector de l’hostaleria, que s’estan deixant de cobrir llocs de treball perquè els empleats de bars i hotels no es poden pagar l'habitatge en les zones turístiques on treballen. Molts hotels i restaurants tenen llocs per acollir el personal contractat, uns en unes condicions acceptables, però altres en uns llocs inhumans. Això també es veu amb els temporers de la fruita, que alguns viuen realment en un estat d’indigència.

No tos els que dormen al carrer són indigents.

N'hi ha que treballen però han de triar en viure en un habitatge

o enviar diners a la família que han deixat en el seu país.

Faig un voluntariat que intenta ajudar a les persones que mal viuen al carrer (Arrels Fundació), i trobem persones que tenen una feina estable, i que estan dormint al carrer. Tenen càrregues familiars, normalment fora d’Espanya, i l’única forma de poder enviar diners a la família és estalviar-se el cost de l’habitatge. M’expliquen que a la feina es dutxen i a la taquilla hi tenen totes les pertinences.

Ajuntament del Vendrell.

Sense ser un poble turístic,

també pateix de la manca d'habitatges.

Ara que el turisme torna a repuntar, altre cop aflora la manca de llocs per viure totes les persones que fan servies a restaurants i hotels. Amb tot, quan un centre turístic, agafa ocupació plena, els pobres veïns que no estan en el negoci d’hostaleria o servies, tenen molt difícil aconseguir un lloc per a viure i molts cops han de marxar del seu poble per raons òbvies.

Quan una empresa es vol instal·lar  en un poble

ha de mirar si  hi han habitatges buits per llogar.

Jo crec que a la llarga, quan una empresa es vulgui instal·lar en un nou municipi, haurà de disposar d’habitatges a prop, per facilitar l’acolliment dels seus empleats.

Els treballadors dels pobles del voltant de Barcelona

venen a treballar a la Ciutat

i tenen la seva feina per arribar puntuals.

Cada dia veiem persones que es desplacen dels pobles cap a Barcelona i viceversa.

Quan es vulgui de veritat atacar el desbaratament  energètic,

això serà un punt clau. 

Salvador CM