Ja
porto bastants escrits mostrant el meu neguit de cap on va la nostra societat
de consum respecta a l’aprofitament i gasto de les nostres fons d’energia. I
com no, vista la sequera mundial i que el nostre benestar en part el devem a l’aigua. Un habitatge sense llum
pot ser viable, però sense aigua, és molt més
complex tenir-hi una vida plena.
Aquest estiu, es garantia de moment que a les llars no hi hauria restriccions. Volem dir que a les grans acumulacions urbanes, els que donen vots i podien crear conflictes. Sí que a les àrees poc poblades ja han tingut greus problemes. I no parlem de la pagesia o ramaderia.
Els
nostres rius principals que alimenten els pantans estan a les conques internes i
el de gran cabdal és l’Ebre que està lluny de les zones de gran consum. Sort hem
tingut aquest estiu de les dessalinitzadores, que han ajudat a que la
dificultat de manca d’aigua no sigues un drama, però que cada metre cúbic té un
cost de 0,45 kw.
Estem
tan ben acostumats a fer servir-nos de l’aigua, per necessitats imprescindibles
i també per malgastar-la alegrement, sense tenir en compte que encara que la podem
pagar per omplir piscines i camps de golf i mantenir jardins paradisíacs, tenim
moltes zones semi desèrtiques. Però realment l’aigua és un bé escàs i únic, i
igual que l’aire és un bé comú i no pot ser que uns puguin gastar a dojo i
altres pobres, no tenen ni el necessari per poder viure.
Ja
fa temps que molts investigadors parlen que anys vinents les guerres seran per
l’aigua, més que cap altre bé que la terra ens ofereix. D’altres fonts
d’energia suposo que la ciència podrà trobar algun substitut capaç de pal·liar
la manca, però l’aigua, fa pensar que com l’aire, hi ha una quantitat única.
Amb tot veus que a les estacions espacials
tenen també una quantitat d’aigua fixa. I aquest volum que disposen es recicla
i es torna a utilitzar. Doncs en un futur no molt llunyà, que en certes noves
instal·lacions ja s’està fent, el tema estrella serà que totes les nostres aigües
residuals d’una forma o altres hauran de ser recuperades i molt poques hauran
de tornar al mar. Tal com es fa en petita escala a les estacions espacials.
Doncs dones i homes de ciència del futur, ja podreu començar a pensar la forma que aquest “BÉ” el puguem recuperar ...
sense esperar que la feina sols
la facin els núvols i les pluges.
Salvador CM
1 comentari:
Ja fa anys que, als que realment ens preocupa ho veiem venir. Hem pres el terrany als boscos y muntanyetas per construir casas i ara ens trobem, que no hi ha de tot per tots. Jo li deia al meu home, haurem de sucar toxos amb una
tasa d'aigua de mar. Hem destruit la Mediterránea amb deixalles, Els animals baixan de la muntanya per trobar menjar. Jo no he sigut mai pessimista, pero ara ja no veig ni la botella. A Suissa, on tinc la familia, fan la calefacció amb les escombraries, aquí ho tirem, en general, on milllor ens va.
Sento pena per veura quin mon deixarem als que ens venen al darrera.
Cordialment, D. Fita
Publica un comentari a l'entrada