Com ha canviat el món!

 

A la postguerra les noies vestien més o menys així.

Si les noies d'avui vestissin així, ens faríem un far de riure.   

El món d'aquella època no té res a veure amb el d'avui.

Sóc fill d’una família modesta, d’una postguerra molt dura, i amb uns pares amb pocs mitjans. Val a dir, que amb la mentalitat actual, seríem molt pobres. Però amb l’àmbit del barri on  vivíem no ens en sentíem. És important remarcar, que per a mi molts cops la pobresa va marcada pel fet de poder comparar, i amb el meu cas, tot el meu entorn d’amics i família estàvem amb una situació semblant. Quan faig repàs de la meva infantesa i adolescència, em quedo realment parat, que el meu món, no té res a veure amb el món que han viscut els meus fills, i per descomptat els meus néts.

En els any 50, cada dia passava per les cases un xicot

 que et portava la llet fresca del dia, i que anava en un carret com aquest.

I com que molts carrers, com la Travessera de Gràcia, eren de terra,

quan plovia els cavalls s'encallaven,

i més val no recordar el que deien els carreters per fer-los corre.

Amb deu anys, dissabtes i diumenges al matí, repartia en una lleteria llet a domicili i  amb els guanys podia  anar de tant en tant al cine. Quan sortia de l’escola, anava a casa d’un veí a fer unes agulles per unes màquines tricotoses. Un ingrés per portar a l’economia familiar. Als catorze anys, començo a treballar de mecànic, sense seguretat social ni contracta. Estudiant de nit, i amb gran esforç i ajudes vàries, vaig poder aconseguir el títol d‘enginyer. Un cop acabada la carrera, la meva estrella va canviar. També anava canviant l’estrella del país.

Vacances?

Què eren les vacances? 

Però també érem feliços!.

Per descomptat, teatres i vacances, no sabia el que era. El meu primer vestit el vaig tenir als dinou anys. Sempre anava amb roba recuperada. I amb tot sempre em sentia feliç. I per descomptat la meva petjada ecològica va ser molt minsa. Estava ocupat i em sentia útil i amb futur.

Els camins difícils que vaig viure,

em van ensenyar a ser feliç amb el poc que tenia.

Ara si comparo el meu punt de partida a la vida amb la dels meus néts- i no m’agradaria que passessin per totes les penúries que jo vaig passar-,  aquells camins dificultosos, em van crear un estímul de millora i de saber valorar molt el poc que tenia i el que anava assolint. I torno a dir, em sentia feliç.

En els països europeus hi ha joves,

que a pesar de tenir de tot,

es senten frustrats i infeliços.

Ara, i parlo dels europeus, ja que altres llocs la situació no els hi ha millorat, veus la nostra joventut que gràcies a Déu, que disposen de tot, sense cap mena d’esforç, amb unes llibertats màximes, unes atencions i alimentació diguem  fins a cert punt saludables,  amb tota mena de privilegis i poques obligacions, però que amb tot això, molts d’ells se senten frustrats i infeliços.

Molts de nosaltres,

els de més de 80 anys,

no sabíem que els psicòlegs existien.

Diuen els especialistes, que tenir-ho tot  sense gaire esforç,  i  també degut a les xarxes socials què els informa de tota mena de béns de  consum,  els hi creen unes necessitats que no totes poden obtenir, i això crea frustracions. Jo tenia la ment ocupada en aconseguir un millor estat  de vida, i això devia ser un al·licient. Però és un tema que em preocupa mirant al meu entorn, per descomptat amb ulls de persona de vuitanta anys, que ja no pot ser imparcial. D’altra banda,  no sabien que era un psicòleg.

La terra era com l'arbre de la dreta,

i encara ho és bastant,

però amb el canvi climàtic pot anar quedant

com l'imatge de l'esquerra.

I la petjada ecològica que deixaran serà terrible, encara que alguns diuen que el problema del canvi climàtic...

És l’herència que els hi hem deixat.

Salvador CM