diumenge, 22 de gener de 2023

Viatjar: l'experiència compartida

 

Viatjar és una escola que ens ensenya moltes coses
les sabrem observar?
De nosaltres depèn.

Viatjar, allò que es diu veure món, és un plaer, un lleure, una formació i un aprenentatge. D’una banda si som observadors atents, encuriosits i oberts ens adonem que les societats s’organitzen de maneres molt diverses, la gent té una escala de valors que no coincideix amb la nostra, que s’alegren, s’enfaden i es preocupen per motius diferents als nostres

A la Índia, la seva cultura és molt diferent a la nostre.
El seus valors també ho són.

Que el passat viscut i rebut de les generacions precedents condiciona el seu present: una guerra, una epidèmia, una catàstrofe natural per anys que hagin passat queda en la memòria de les persones i també, un èxit col·lectiu, un avenç, una millora cultural, científica, espiritual o tècnica produïda en el seu entorn i que té repercussió més enllà, és un motiu d’orgull (els nostres han fet això o allò).  

Aquestes turistes que arriben a les Rambles de Barcelona
si fossin a la Índia,
no formarien part de la seva cultura.

Una altra conseqüència positiva de viatjar és no només gaudir-ne mentre ho estem fent sinó el record que ens queda per sempre, és per tant el més perdurable dels pocs dies o setmanes que acostumen a durar els viatges. Un petit detall, qualsevol fet anecdòtic, un contratemps, un esclat d’entusiasme per quelcom que ens sorprèn i meravella, ho expliquem o rememorem al cap dels anys generalment magnificant-lo.

Les postals, que quan érem joves
enviàvem als amics i familiars,
avui No s'estilen
És fa tot amb fotos fetes amb el mòbil 
i enviades per WhatsApp.

I això és tan real com el fet banal que vam viure en el seu moment, vol dir que la petja que ens ha deixat l’experiència de viatjar és inesborrable. Si el temps és relatiu, quan viatgem encara ho és més; unes poques hores són més dinàmiques i intenses que la monotonia del dia a dia rutinari a casa, al poble o ciutat on vivim. Ens sembla que en una hora passen i hi caben moltes més coses que en mesos. La sensació temporal es dilata o s’estreny segons el lloc on ens trobem i fins i tot s’atura i restem tan abstrets que ens sembla que despertem d’un somni.

Aquests enamorats guardaran ben guardada aquesta foto,
   no perquè és una bona foto o una bonica platja, 
sinó perquè els recorda la seva companyia.

I el més important de viatjar, per mi, és el compartir-lo. Podem fer-ho sols, és clar, però és estrany que encara que el comencem en solitari no trobem companys de viatge en un moment o altre. Moltes amistats i relacions han tingut aquest principi, no pensat quan s’ha sortit cap enfora. Quants cops no passa que diem que aquesta persona la vam conèixer durant un viatge. Si tenim algú al costat, pren un significat únic qualsevol comentari.

Mirant des del mirador de Montserrat
com aquests núvols van pujant
nomes sabem dir
Mira!! ... Mira!!.

Un exemple, en silenci absort contemplem la sortida o la posta del Sol damunt de l’horitzó del mar, aquells tons de color rogenc, violeta, aquell vel de núvols que acompanya en el cel a la nostra estrella, i diem només una paraula a la persona que ve amb nosaltres: “mira!!”, aquest “mira” admirat pel sublim espectacle de la natura surt del més profund de la nostra ànima i necessitem abocar-lo.

Persones grans mirant el paisatge.

I  sempre recordarem aquell viatge no per les coses que hem vist,

sinó amb qui les hem vist.

 Ernest Escasany