La soletat: un mal que té cura (Si es vol)

 

Enterrament del meu antic company de feina.

Un antic company de feina, jubilat de feia anys, greument malalt va morir fa unes setmanes. Vivia sol i des de la mort de la mare no tenia parents pròxims ni propers. Alguns amics que s’interessaven per ell i el visitaven, ningú més. Era un home solitari, tossut i potser orgullós que tot i la seva malaltia que s’anava agreujant dia a dia i el deixava cada cop més impedit no volia ajuda, volia ser autònom, anar a comprar, sortir sense bastó ni crossa, quan li feien tanta falta, fer les feines de casa, etc.

El meu amic va caure.

Quan ve arribar al hospital,

ja no hi havia res a fer.

Va passar que va caure, amb la caiguda es va lesionar greument la medul·la, no es podia moure, ni demanar auxili, va perdre el coneixement i durant quatre llargs dies va estar agonitzant. Per una cosa o una altra ni cap veí, ni cap dels amics va preocupar-se de la seva absència (aquests perquè a vegades no agafava el telèfon quan estava ingressat i ells el buscaven pels hospitals). Aquest cop, amb un cap de setmana entremig, se’n van descuidar. Finalment el porter va donar el senyal d’alarma i el van dur a l’hospital mig mort. Ja no hi va haver res a fer.

Si tens la sort, o la mala sort,

de viure en una gran ciutat, cap veí et coneix,

i tu no en coneixes cap.

Aquest cas particular, serveix per il·lustrar un carència generalitzada que té la nostra societat i que hem d’afrontar: com donar resposta a la soledat que viuen tantes persones. Hi ha la paradoxa que com més grans son les ciutats i els blocs d’habitatge la gent se sent més sola i anònima. No coneixem els veïns d’escala, anem pel carrer i som invisibles als que es creuen amb nosaltres. Caiem i amb prou feines ningú ens auxilia, passem de llarg.

Les persones grans solen ser tossudes

Com imatge de persona tossuda era la d'aquell aragones

que caminava per la via del tren i quan el tren pitava, deia:

"Xifla, xifla, que si no te apartas tu...".

Ni nosaltres com a individus ni les institucions fan gairebé res per revertir aquesta situació. Sempre hi ha excuses per tot, i una de les freqüents és dir que es tracta de persones que no es deixen ajudar, que son esquerpes, rares, fins i tot que es posen agressives quan ens hi apropem, no volen a anar als llocs d’acollida o assistencials o no obren la porta de casa seva a qui els ve a donar un cop de mà.

I nosaltres, 

què hi podem fer?.

Però no serà que som nosaltres que no trobem la manera adequada d’apropar-nos-hi, que no sabem explicar-nos? Que ens mantenim en unes rutines i uns procediments inapropiats, insensibles al seu patiment? I la soledat segueix allí, sobretot en les persones grans és un mal que es cronifica entre les malalties de llarga durada que patim com més anys vivim i és la que ens pot afectar i segur la més trista i dolorosa.

Però....

Com se'ls fa entendre que no estan sols?

Aquesta és la pregunta del milió.

La persona sola ja en té prou amb el seu drama, som nosaltres que com a societat organitzada hi hem de donar resposta, però una resposta que obri els seus cors i els faci entendre que no estan sols i que la vida en companyia ... ,

sinó més llarga és més feliç.

Ernest Escasany