On podrem viure

A les grans ciutats, cada dia som més,

i cada dia costa més trobar habitatge assequible.

El món es va poblant, cada cop en són més i principalment a les grans metròpolis. I les dificultats cada cop son mes grosses per poder aconseguir un lloc digne per viure. L’habitatge forma part important de la condició humana per desenvolupar-nos com a persones.

Si tenies estudis universitaris,.

trobar feina era relativament fàcil

i els sous força dignes.

Quan jo vaig acabar els estudis, en pogué  casar, comprar-me un pis a terminis per descomptat i fins i tot poder accedir a l’utilitari. La meva muller feia feines esporàdiques.

Avui, fills de coneguts meus amb carrera universitària 

estan treballant en grans superfícies

fent feines molt poc retribuïdes.

Veus en preocupació que qualsevol titulat de l’especialitat que sigui, això tan normal que jo vaig aconseguir, ara és impossible amb els mitjans propis. No poden trencar la dependència i han de viure amb els pares o han de conviure en un habitatge compartit. L’accés a l’habitatge és pràcticament impossible amb els sous que es paguen avui en dia. I a més amb una inseguretat laboral molt gran. Coneguts, que els seus fills amb estudis estan treballant en grans superfícies amb contractes de 24 hores setmanals. I ni penso amb les pobres persones de feines precàries que viuen en condicions de postguerra.

Treballant molt i fent hores extres

podies comprar a més del habitatge habitual, 

una segona residència.

Quan érem joves i podíem trobar un lloc de treball, molt fàcilment, et donava les possibilitats de viure amb una certa dignitat. Treballant molt i fent hores extres la gent podia assolir un habitatge i fins i tot una segona residencia. No tothom, però sí la majoria. La prova és que molta gent que tenen segones residencies i pis amb propietat, normalment són els pares o els avis.

Sort tenim de Càrites o del Banc d'Aliments

per pal·liar  moltes mancances

inclús en persones que tenen feina.

I no estem parlant del nostre país sinó de la resta d’Europa, que tampoc la joventut no sap on formar família. Avui en dia estem en una situació, que alguns hagin d’anar a buscar aliments a Càritas o al Banc d’Aliments tenint un lloc de treball. I això ho conec de prop.

Pisos socials,

amb lloguers assequibles.

Ara s’espera que les institucions facin pisos socials perquè molta gent hi pugui accedir-hi.

El tercer món millorava per acostar-se al primer.

Ara, que tampoc tenim aigua,

sembla que ens acostem a la vida del tercer món.

Per a mi la paradoxa era que fa uns anys la gent del tercer món, estava fent un creixement econòmic, amb l’esperança de poder assolir un benestar semblant al nostre i la realitat és que anem acostant-nos a ells amb drets socials i laborals i el tercer món continua igual. I nosaltres cada cop som més pobres en general i la riquesa, com en els països del tercer món, està repartida en poques fortunes.

Aquest noi ho veu tot lluny

com nosaltres encara ho veiem avui.

I fins ara això era un problema que el veiem molt llunyà, però ara ja està a tocar dins de la nostra societat.

I veient les estadístiques de la poca joventut que es pot emancipar,

 fa realment que pensar de com ha canviat el nostre món.

En dolent, és clar!

Salvador CM