Per què
a poc a poc, anem allunyant-nos cap a un desert personal?
Sense
gairebé pensar-hi hem anat deixant de
reunir-nos amb aquells a qui considerem amics, poc a poc deixem de participar en
converses que abans defensàvem a capa i espasa per la seva importància a mantenir els nostres vincles.
Cada
vegada ens resulta més feixuc preparar un dinar, una festa..., sempre tenim
l’excusa perfecta: És que no em trobo bé, no puc descansar bé a les nits, el
dolor..., fins i tot comencem a dir: és que aquest jovent no l’entenc, les pel·lícules que fan no valen res, sempre
s’estan amorrallant i com van vestides...
No
ho feu, no us deixeu vèncer, no podem donar el nostra braç a torcer És que no
recordem la nostra joventut? Els nostres avis encara veien pitjor el que
fèiem nosaltres. Aquestes i alguna altra raó, és la que fa que
el nostre caràcter cada vegada s’assequi més, i ens anem allunyant d’aquells
que ens estimen, fins i tot de vegades, no som capaços d’agafar el mòbil i
telefonar-los pensant que són ells els que han de fer-ho, mentre el desert va creixent a dins nostra.
Desert: EL SÀHARA escrit per Fernando Pinto Cebrián (Adjunt a
l’ambaixada d’Espanya a Nouakchott i Antonio Jiménez Trigueros Professor de
castellà a la Facultat de Lletres i C.
Humanes de la Universitat de Nowakchott. (Mauritania) Adjunt al llibre “ Bajo
la Jaima”.
Horitzons infinits i reverberants, petits mars, i illes de dunes
fruit de miratges, omnipresents sorres sota mil formes en moviment
imperceptible, i roques i pedres calcinades en extensions sense mesura,
muntanyes ferides, plenes de cicatrius, dominades per la sorra que les supera i
les cobreix, terres salades; encegadora lluminositat, fins i tot en aquells
escassos dies nuvolosos, colors plens de vivesa: blancs radiants, grocs,
rosencs, sienes, marró de gran violència, verds brillants en el pasturatge després
de la pluja, tons ambre succí de les coníferes una vegada passat el ràpid
període d’estiu; olors i sabors acres de punyent sensació i fèrria
persistència, rius i llacs de ràpida mort després de les comptades borrasques,
ràfegues de vent constant, abraçador i violent en les encegadores tempestes de
sorra, calor asfixiant, sequera, freds
nocturns, silencis absoluts quan la natura calla; vida animal i vegetal en,
oculta, contínua i experimentada lluita per la supervivència,
En aquest desert, s’hi
veuen caravanes de dromedaris i pastors solitaris. Un paisatge gens
senzill com es pensa d’un món desert, és a dir, del Sàhara, que, a pesar de la gran modernitat que tracta d’envair-lo,
es defensa i encara guarda ben viu el secret de la seva captivadora atracció.
De debò volem ser així??
https://www.youtube.com/watch?v=rYx8hg6ipXA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada