diumenge, 25 de febrer de 2018

Recollint el pesebre


El pessebre que avui desmontarem
Hi ha algunes feines de periodicitat fixa, que solem fer de forma mecànica, sense esforç i sense gairebé adonar-nos-en, perquè no hi ha res tan agradable i senzill com seguir una rutina habitual. En el meu cas, una d’aquestes feines que es repeteixen anualment és la de muntar el pessebre per Nadal i desmuntar-lo dos mesos més tard, un cop passades les festes.

Feines rutinàries

Avui m’he adonat de que aquesta feina l’estic fent sense posar gaire atenció en unes figuretes a les que, malgrat ser gairebé com de la família, tinc enclaustrades i a les fosques, durant tot l’any, dins un calaix. I m’ha sabut greu. Moltes vegades el costum ens fa perdre la sensibilitat.



Aquesta persona encara No ha perdut les ulleres
Sovint fem les coses de forma automàtica i inconscient, i això fa que moltes vegades ens oblidem del que acabem de fer una estona abans, i no recordem coses tan senzilles com, per exemple, de on hem deixat les ulleres. Hauríem de tenir més present aquella dita llatina de “age quod agis”: “fes el que facis”, ben conscients del que estem fent en cada moment.
                 
El Perseus de Cellini
Es diu que quan Cellini estava forjant la magnífica estàtua de Perseus que avui dia podem admirar a Florència, hi va haver un moment crític en que el bronze s’estava refredant més del compte, i els obrers, esverats, cridaven i discutien sobre el que caldria fer, fins que la veu de Cellini es va imposar a tots: Calleu i seguiu fonent”. És a dir, estigueu per la feina.

Aquests joves estan per la feina
També nosaltres hem d’estar per la feina. Sovint estem massa distrets. Mirem a l’entorn sense fixar-nos en el que tenim al davant, i saludem els veïns i coneguts, sense veure’ls realment, Només ens hi rellisca una mirada superficial,  



Podria ser
Alexandre Magne amb Diògenes
La distracció ens posa una bena tan gruixuda damunt dels ulls que ens priva de  veure els problemes dels altres. Això fa que a vegades tampoc siguem conscients de molestar-los. Ens passa una mica el que li va succeir a Alexandre el magne, quan va anar a Corint a visitar el filòsof  Diògenes. En preguntar-li Alexandre quin favor volia que li fes, Diògenes només li va demanar una cosa: Que no em tapis el sol: sense adonar-se’n, li estava fent ombra. 

Joan Matagll
el nostre gran poeta
A vegades, no ens fixem massa en el que estem fent, i el que és més greu, tampoc ens adonem dels bons moments que sovint ens envolten, uns bons moments que ens caldria aprofitar al màxim, perquè fugen i no tornen. El poeta Maragall ens ho confessa així en el seu Cant espiritual: “Jo que voldria, aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns a dintre del meu cor”.

Per això avui, en guardar les figuretes de pessebre, les he mirat amb un afecte més gran, i els he dit: fins l’any vinent!

Procurem estar sempre ben atents a tot el que fem, per tal d’evitar que els bons records se’ns esborrin. 


Miquel M


2 comentaris:

Enric ha dit...

Crec que l'article té força raó quan diu que a vegades anem per la vida pensant només en nosaltres, sense adonar-nos de si tapem el sol o molestem als que estan al costat nostre. La convivència és una assignatura que tots hauríem de conèixer i practicar més bé, especialment en les difícils circumstàncies socials que avui ens toca viure.

Josep Maria V. ha dit...


Es evident que en arribar a una determinada edat se’ns fa més difícil d’evitar recordar coses que inclús són d’un us molt freqüent durant el dia.... com per exemple ..... el mòbil, .... i quantes vegades no recordem on l’hem deixat !!!!!!!!