 |
| l'avi cofoi amb la seva néta |
Abans de començar l’article, el Cargol us agraeix a tots
els lectors per l’ interès que veu demostrar per la seva salut. Avui, gràcies a
Déu, ja està pràcticament be
Gràcies a tots
Al diumenge passat vaig assistir al acte de final
d’escola de la meva néta més petita, ja que l’any vinent ja anirà a la
Universitat. Com que es tractava d’un acte protocol·lari pensava que seria
avorrit i fatigós, però res mes fals. Va ser una tarda agradable i plena de
sorpreses que va durar de les 5 fins a quarts de vuit, amb el temps just per
anar a veure la final de la Copa que jugava el Barça. Els protagonistes de tota
la festa van ser els 99 alumnes que es trobaven com la meva néta.
 |
| El vals |
La festa va començar en el pati de l’escola amb la foto de rigor i en acabar van sortir cap a la sala d’actes a ritme d’un vals. Va quedar demostrat que el ritme del vals no és conegut per la joventut, però això només ho varem observar alguns avis. Els nois vestien tots americana i coll i corbata i les noies vestits de festa que feien molt goig
 |
| Dibuix d'un grup fent la seva presentació |
 |
| El parlament dels nois molt millor que els del parlamentaris |
Finalment, repartiment de diplomes i de l‘estola de
record a tota la promoció del 2015-2017
En resum, una jornada
intergeneracional molt positiva, on les persones grans, amb tota la
nostra experiència a l’esquena, vam aprendre molt de la forma de fer dels
nostres néts. Una trobada on es respirava vida i confiança amb el futur
Serem capaços de donar entrada a la nostra motxilla
als nous vents de la joventut
o ens quedarem ancorats al passat?
als nous vents de la joventut
o ens quedarem ancorats al passat?
Joan
3 comentaris:
Y tanto que hay que dejar paso a la nueva generación y además dándoles ánimo. Me alegro de tu mejoría, es de celebrar.
Mary Luz
La metàfora del vent de la joventut, del que ens parla aquest article, crec que es queda més aviat una mica curta, perquè més que un ventet és una forta rauxa ventolera la que se'ns enduria a tots per endavant, si no fóssim capaços d'adaptar-nos-hi, com ha fet en Joan. Enhorabona!
Lo primer de tot, amic Joan, és celebrar que ja estiguis en plena forma i donant-nos “canya” per escriure articles. En segon lloc, et felicito per la teva “petita” néta, a la que no coneixia, és molt gran, bonica i simpàtica. Finalment l’article em sembla molt adient i encertadíssim, doncs la il•lusió i esperança de la joventut de avui és la que hem de tenir nosaltres, de lo contrari ens tornarem en uns vells sense ànima.
Publica un comentari a l'entrada