Des de fa uns dies estan surtin als diaris i TVs articles o comentaris sobre aquest paper. Uns feien referència al seu preu i comentaven que s’havia apujat molt. Altres recordaven com era aquest producte als anys de la postguerra quan tot escassejava i els seus comentaris ens porten al paper “Elefante”
En aquesta època, com que no teníem divises per comprar quasi res es va decidir que Espanya es convertiria en un país autàrquic i per una banda va plantar cotó a grans zones del surt perquè l'industria tèxtil no depengués ni d'Amèrica ni d'Egipte i per altre que els articles de grans consums es fabriquessin en unes poques empreses i a “La Papelera Española” li va tocar el paper de diari i els paper higiènic. Aquest últim el va comercialitzar amb el nom de l'“Elefante”. Sobre aquest paper a Internet trobareu molta literatura i fotografies. També hi trobareu com es solucionava el problema en èpoques anteriors, algunes molt curioses i amb molts acudits de tots tipus
Els de la meva edat recordem que en la nostra infantessa, si no teníem "Elefante", tallàvem trossos més o menys grans de paper de diari i els penjàvem d’un clau i amb això solucionàvem els problemes, Però si teníem la sort de tenir “Elefante” els problemes eren menors i diferents. Era un paper d’un color marronet amb dues cares diferents, una més brillant, que era millor no utilitzar, i l’altre mate, amb molta resistència i que no es trencava quasi mai però que rascava com una mala cosa.
Sobre aquesta característica circulava un acudit que deia que un client va anar a la botiga i va demanar paper higiènic i com que el venedor no en tenia, però tenia ordre de vendre els que fos, li va oferir un paper de vidre tot dient “Aquest se li assembla molt”. Però tot això és història i avui, el pobre “Elefante” ja no existeix.
Quan les coses van millorar, es va poder fabricar els papers higiènic que ara coneixem i va anar desapareixent l’“Elefante”. Els nous papers eren molt més suaus i no rascaven i van anar substituint al anterior, però també tenien els seus problemes. Eren papers amb ales, i si no vigilaves, volava i es consumia com aigua. Tant és així que en una empresa en la que jo treballava el seu consum va pujar tres vegades i va cridar la atenció de la direcció, que va reaccionar i tot rient i dient que si no tornava als seus nivells habituals es veuria obligada a tornar a posar trocets de diari en tots els serveis. Amb aquesta rialla el consum va tornar als límits normals i es va acabar la notícia que el paper higiènic tenia ales.
Però mai es va aclarir a quin destí els portaven les seves ales,
Encara que tothom va pensar que era un de molt concret.
Joan
2 comentaris:
En les meves excursions de joventut pels poblets de muntanya del nostre país, vaig comprovar que el paper de diari era un producte de primera necessitat, que tant servia per embolicar dotzenes d'ous, patates i diversos productes del camp, com per altres funcions no tan nobles, en les que actualment el paper higiènic la rellevat amb molta més suavitat i eficàcia.
És una llàstima que, com ens diu en Joan T., aquest paper tingui ales i tendeixi a volatilitzar-se amb una gran facilitat. O potser és que el nivell de higiene personal ha tingut un progressiu augment al nostre país. De tota manera, no puc deixar de recordar que la Trinca li va dedicar una divertida cançó que avui dia encara és recordada amb molta alegria: Paper, paper....
Ho recordo molt be, Tenia una cosina de la meva mare que tenia "la comuna" i encare veig els trossos de paper de diari enganxats amb un ganxo a la pared i la galleda d'aigua a terra. Moltes casas tenian "la comuna" a fora, a la galeria i a sota el llit la gibrelleta. A casa meva teniem el bany,
Salutacions Dollors F-
Publica un comentari a l'entrada