Aquest
article l’escric amb la urgència del moment. Les notícies d’avui 24 de febrer
de l’atac rus a Ucraïna són molt preocupants. Quan s’obre la caixa dels trons
mai se sap com acabarà. Les prediccions no serveixen de res: si serà un
conflicte curt o llarg, tantes guerres llampec que desprès han durant anys i
panys o serà més o menys cruenta amb més o menys víctimes, tot i que encara que
només en fos una, com aquell anunci sobre els morts per accidents de trànsit,
ja seria massa.
La
Unió Soviètica, com abans l’Imperi Rus era un estat plurinacional i en gran
part colonial, pel fet que nacions que havien estat independents l’expansionisme
rus les havia conquerit (Geòrgia, Armènia, les repúbliques bàltiques, etc) i
intentava russificar-les, assimilar-les a Rússia. Després de la caiguda de
l’estat soviètic (recomano la lectura de l’obra de l’escriptora bielorussa
Svetlana Aleksiévitx que fa un relat de primera mà molt colpidor dels efectes
sobre la gent de la desintegració de l’URSS), s’encadenen les independències de
països que abans en formaven part. Alguns, com he dit, ja havien gaudit d’un
estat propi, d’altres com és el cas d’Ucraïna no, però tenen una personalitat
cultural, lingüística diferenciada i una consciència de poble molt forta.
És
cert que els vincles entre Rússia i Ucraïna són molt estrets i que en la mesura
que aquella hagués tingut una actitud sense prepotència i arrogància negant la
realitat nacional ucraïnesa i menys volent intervenir sense contemplacions en
els afers interns ucraïnesos, potser els recels i una creixent animadversió no
hauria arribat als nivells que desgraciadament estem observant.
Hi
ha certs paral·lelismes entre el conflicte desfermat violentament avui amb el
de l’ocupació d’Hongria i de Txecoslovàquia el segle passat: l’intervencionisme
ruso-soviètic per esclafar la voluntat democràtica d’uns pobles que per força
s’han de sotmetre als interessos i al domini de l’estat rus.
La
conseqüència d’això, acabi com acabi, és la desconfiança, l’acumulació de
greuges que poden arrossegar-se durant generacions, la por d’unes poblacions que
s’allunyaran d’una banda i cercaran protecció per defensar-se d’aquest veí tan
agressiu d’una altra.
Res
més, per acabar, com europeus tota guerra al nostre continent és una guerra
civil i el patiment, la consternació per la mort, la desolació i la destrucció
en un racó d’Europa ens afecta a tots, i un clam:
Pareu això, prou!!
Ernest
Escasany Ferreres
2 comentaris:
Com va dir Luther King
Hem après a volar com els ocells, a nadar com els peixos, pero no hem après el senzill art de viure com a Germans.
Quan un polític está .tans anys en el poder,malament. El seu Ego ja desbarra.
D. Fita
Que DEU ens ajudi, perque els homes tenan massas interesos. La guerra
perjudica a les persones pero moltes altres i Industrias en surten beneficiades, Els Politics i Estats, no escarmentan mai
Dolors F.
Publica un comentari a l'entrada