Quin ensenyament tenim.

 

Escola Lluís Castells, de Riudaura, La Garrotxa,

esperant l'ampliació

És una bona escola que creix.

Suposo que puc ser políticament incorrecte, però estic preocupat cap on va l’educació en aquest meu país petit. Suposo que en altres llocs també tenen problemàtiques semblants. Si escoltem el que diuen els representants sindicals sobre la tasca educativa, sembla que l’esforç que fa la totalitat de l’equip educatiu està a uns nivells molt elevats. Segurament que una gran part és veritat. Es parla de la dedicació que han de fer els mestres, de l’estrès que comporta educar a una canalla cada cop més conflictiva i que això crea un desgast molt greu. Totalment cert. I si hi ha alguna falla amb el sistema, sempre  es culpa del govern o de la manca de diners. Que també.

En els nens tota la vida els hi ha agradat molt

fer salts sobre el sofà.

I si estan sols, oli amb un llum.

Suposo que el que porta un bus, o és caixer de supermercat o està al càrrec d’un equip d’homes per fer una obra, també deu tenir la seva problemàtica. Però aquests no poden expressar les seves mancances i queixes, perquè poden trobar-se al carrer d’avui per demà. I això és la vida real de la nostra societat. I quan es fan ponts i vagues i dies de festa, no sé si es pensa molt amb els nens que per falta d’avis o de cangurs, estaran solets tot el dia a casa.

Escola en dia de pont.

Em sembla perfecta que el col·lectiu de mestres de la pública tingui tots els avantatges socials, diguem que molt ben guanyades. Ara bé, quan hem vist com han actuat molts mestres durant la pandèmia, desatenen a molts alumnes, preocupant-se poc del seu sentit educatiu, fent vagues que molts pares no han entès mai, i sols sentim el gran esforç que fan, les hores de preparació de les classes i la gran dedicació a totes hores. I crec que per molts professionals deu ser veritat, però jo que he estat i estic molt proper a mestres i a néts que estan en edat escolar, no ho he vist pas amb tots els educadors.

Els alumnes de Riudaura, guiats pels seus mestres,

van descobrir el passat tèxtil del poble,

tot contemplant aquest edifici mig en runes. 

Tinc néts que van a la concertada i altres a la publica amb un nivell de dedicació molt acceptable. Els que van a la publica, l’any vinent aniran a la concertada, amb un gran  esforç econòmic, ja que és cert que un gran nombre de professors han estat molt professionals,  però el que li toca el professor,  diguem poc motivat, per dir alguna cosa, i que n’hi ha per desgràcia, aquella assignatura ja ha begut oli. I amb el corporativisme que reina al claustre, aquí no passa res i l’any vinent, tornem-hi. I d’això a les manifestacions i xerrades mai se’n parla. I sé que a la pública al que té sort, funciona estupendament. Però  .......

Aquí tot són bones paraules.

Segur que les coses canviaran....,

però que no toquin el que funciona.

Tots aquests comentaris també els he enviat al Departament d’Educació amb dades completes, d’hores que els meus néts han estat sense mestres a la classe, i amb noms concrets del centre. Em vam dir que segur que “això canviarà”.

Ara les aules tenen pocs alumnes,

però en la nostra època podien arribar a 50....  

I a la meva edat, rondo el 80, un mestre tenia fins a 50 alumnes o més i sento dir, que la nostra generació sortíem molt més ben preparats que el nivell que assoleixen ara. Cert que els temps  han canviat, però això es una dada amb la que ningú es pot sentir molt satisfet.

Els tres horaris de les famílies,

el del pare, la mare i el dels fills petits en edat escolar.

No estan coordinats.

Crec que hi ha una gran escletxa entre la realitat de l’ensenyament bàsic i les disponibilitats d’horaris dels pares treballadors. I fins que això no es miri de tenir en compte serà difícil dir que l’ensenyament estigui en una bona línia.

I cosa estranya, a escala personal molts pares pensen igual,

però no està mai reflectit en cap tertúlia ni diari.

Salvador CM