Diuen
que a la Terra ja hi ha 8 mil milions de persones que hi viuen o millor dit que
la majoria hi malviuen. Aquest augment ha estat en progressió geomètrica. De 2
mil milions a començament del segle XX, en cent anys hem passat a aquesta
xifra. Seguint principis malthusians això és insostenible. El planeta no té
recursos renovables suficients per satisfer les necessitats, fins les més
bàsiques per aquest nombre tant ingent. I és cert consumim ja a mitjan de l’any
tot el que es produeix i hem de fer servir les reserves.
Però
el problema no rau en la quantitat, la major part de la humanitat viu
austerament per força, no té accés al mínim per subsistir, per tant està
obligada a consumir i gastar poc: un àpat al dia, escàs i poc variat, no va amb
cotxe, no agafa avions, no té electricitat ni gas o en disposa de forma
irregular i insegura. Qui malbarata, doncs?
La nomenat primer món, que és aproximadament un 20% d’aquest població de 8 mil milions. Si 1.600 milions dilapiden com si només ells fossin els únics pobladors que poden prendre-ho tot. “Tenim sort” que els altres 6.400 milions no puguin portar el nostre ritme de vida, ja ens hauríem extingit. Penseu-hi.
La quantitat d’aliments que llencem, el consum
desmesurat d’aigua pel lleure (quantes piscines no s’omplen d’aigua potable?),
quan molts han d’anar a cercar-la a pous llunyans només per a beure, les
calefaccions i aires condicionats per crear climes artificials molt costosos econòmicament
i ambiental, destruir ecosistemes i hàbitats d’éssers humans i d’espècies
animals i vegetals per convertir-los en conreus intensius amb ràpids i grans
guanys sempre en benefici d’unes minories, sobreexplotació de minerals
estratègics i energies fòssils que deixen àmplies zones contaminades
irreversiblement. Residus plàstics i metàl·lics abocats sense control ni
reciclatge que enverinen l’entorn, etc, etc.
Som
8 mil milions, tants podem conviure en aquest petit planeta Terra? Sí però cal
fer un replantejament sobretot ètic del nostre comportament tant amb els nostres
congèneres com amb la resta de la natura. Abandonar egoismes, capricis de
malcriats, plans a curt termini sense pensar en les conseqüències a llarg,
saber deixar llast i tot el superflu i anar a allò essencial que a més és el
que dona qualitat de vida: la cultura, la formació, l’esport, la feina
creativa, la convivència familiar i amical...
Tot
és pot resumir en un exemple, en un
bufet lliure, la gent que es llença al taulell on hi ha el menjar com afamats i
omplen els plats a vessar i en acabat en deixen més que no han agafat.
No és millor prendre el just
que et ve de gust i si vols repetir tornar a buscar quelcom més i tornar el
plat buit?
Ernest Escasany
1 comentari:
Llastimosament es veritat tot el que descriu l'amic Ernets i no sé si els que tenim darrera nostra ho entenan així. Jo "confio" que la juventud es desperti i pugui capgirar, encare que sigui una mica, els pensaments, actituts i manera de gobernar de molts dirigents politics.
Salutacions, D. Fita
Publica un comentari a l'entrada