Ens
preocupa a tots la salut mental dels nens i adolescents i és que, fins ara,
s’ha minimitzat que els joves també pateixen malalties mentals, però ja no es
pot amagar i ara se’n parla bastant. Ahir, a prop del meu domicili va succeir
un cas mortal per aquest motiu. Ni tan sols sé qui era, segur que m’havia
creuat amb ell diverses vegades, però, és que no sabem massa cosa dels nostres
veïns, i la relació cada vegada es fa més difícil.
Com
sabeu el dia mundial de la PREVENCIÓ DEL SUÏCIDI (DMPS), se celebra el 10 de
setembre i l’organitza l’Associació Internacional per a la Prevenció del
Suïcidi (IASP) i avalat per l’OMS, que com diu el nom, busca crear consciència
sobre la prevenció del suïcidi a tot el món.
Com
la majoria de qüestions, en aquest país, no sé els altres, pequem de no fer
prevenció i sempre hem de córrer a buscar solucions que generalment no són ràpides, per exemple,
poques vegades surten als mitjans aquests fets, això fa que no es formi una consciència general de la
gravetat que existeix al nostre país.
Ens
falta promoure la col·laboració de totes les parts implicades, falten debats
específics a les escoles, amb les famílies, amb els especialistes mèdics, als
medis... Aquests objectius inclouen promoure la col·laboració de les parts
interessades i l'autoempoderament per abordar les autolesions i el suïcidi a
través d'accions preventives.
Penso
que això es podria aconseguir mitjançant el desenvolupament de capacitats en l’atenció
mèdica i altres actors rellevants com ara la difusió de missatges positius i
informatius adreçats a la població en general i grups en risc com els joves, i
facilitant un debat obert sobre la salut mental a la llar, l’escola i el lloc
de treball, etc
També
podria animar les persones que estan contemplant el suïcidi o se'n veuen
afectades perquè comparteixin les seves històries i busquin ajuda professional.
El pare i la mare actualment es veuen
obligats a treballar per poder fer front a les necessitats bàsiques com són
habitatge, alimentació..., vull dir tot allò que ens és necessari, però que a
la vegada dificulta que aquests pares s’adonin, en algunes ocasions, del
patiment dels seus fills, saber quins són els seus amics, saber si porten armes
a l‘escola, estupefaents diversos..., no es tracta només de saber si treuen o
no bones notes.
Bé,
això ha estat una pinzellada d’una d’aquelles qüestions que ens envolten...
i
que sense voler, o no, no veiem.
Carme AFOPA
1 comentari:
Com sempre que llegueixo els vostres articles estic un rato pensan.Crec que la nostra generació ha sigut molt afortunada. Els nostres pares van passar una guerra i les seves consecuencias. Nosaltres, segurament en la nostra infancia no teniem "de tot" pero apreciabam el que teniem. Cuan jo treballaba el Jefe em cridaba per anar amb ell cuan marchaba o trobaba feina cuan volia. Disfrutabem dels "Guateques" i hem pogut donar,en general, una bona educació als fills. Ara que ja enfilem la retirada no puc creura quin mon deixem.Semble una película de ciencia ficció. Cambi climatic, sequeres, guerras, xenofobias, una juventut, que no troba el seu lloc, asesinats. Ja se que hi han bones persones pero el mal que s'ha fet em gtrenca el cor.
D.Fita
Publica un comentari a l'entrada